dimarts, 9 de setembre de 2008

25 anys de lluita per la professionalitat i contra la manipulació

1985/1986, a Numància i a Sant Joan Despí : es fan les primeres reunions clandestines, i els primers esborranys, de cara a la consecució d’un Estatut de Redacció. El motiu que fa aplegar voluntats de professionals diversos de la redacció és la manipulació informativa i els discos sol.licitats al servei del govern. Plantejada la proposta a la direcció de TVC, és rebutjada. L’únic Estatut de Redacció vigent és el d’El País.

1991 : el Col.legi de Periodistes, d’acord amb sindicats i comitès d’empresa de diferents mitjans, entre ells TV3, aprova l’Estatut Marc de Redacció, que afavorirà en pocs anys la creació dels Estatuts d’El Periódico i de La Vanguardia.

1992 : s’aprova en el II Congrés de Periodistes Catalans el Codi Deontològic elaborat pel Col.legi de Periodistes. El mateix Congrés, que diagnostica la precarietat i les ingerències en la feina com els principals problemes de la professió, acorda impulsar un sindicat de periodistes, com n’hi ha a la resta de països europeus, per defensar els interessos laborals i professionals dels informadors.

1993 : neix el Sindicat de Periodistes, que a través de comunicats denuncia els casos flagrants de manipulació informativa, a TV3 i a fora. A través de la secció sindical, i també en el Comitè d’empresa, reprèn la mobilització a favor de l’Estatut de Redacció.

1995 : s’encarrega un dictamen sobre un model d’Estatut de Redacció per a un mitjà audiovisual públic al catedràtic de Dret Constitucional, Marc-Carrillo i es debat a la redacció sobre l’àmbit personal de la proposta d’Estatut de Redacció que elabora una Comissió mixta del Comitè d’empresa i de membres de la redacció. No hi ha acord i el moviment decau fins una nova oportunitat. En tot cas, continua la negativa a acceptar un Estatut des de la direcció general i des de la direcció de TVC, amb l’argument que no calia, que afavoriria l’assemblearisme, etc.

.

1997 : el Congrés dels Diputats aprova la Llei de la Clàusula de Consciència, que va més enllà de la interpretació tradicional, segons la qual es garantia una indemnització digna al periodista que marxés d’un mitjà, si demostrava que hi havia hagut un canvi manifest en el seu ideari. La nova Llei contempla també que el professional té dret a negar-se a fer una informació manipulada, sense que pugui ser represaliat o acomiadat; i també a retirar la seva firma si la informació era retocada.

1998 : el Consell d’Administració de la CCRTV elabora un projecte d’Estatut Professional dels Mitjans de la Corporació (TVC i Catalunya Ràdio), que és aprovat en referèndum tot i quedar exclosos col.lectius com producció i documentació, i parcialment els OPI’s, a més del personal de programes no informatius. En el referèndum, el Comitè d’empresa organitza una votació simbòlica d’aquests col.lectius, i el Comitè Professional elegit poc després convida de forma permanent representants de producció i documentació. Quatre anys després i a proposta del Comitè Professional, plantejada al Consell d’Administració, es reforma l’Estatut Professional, i s’amplia l’àmbit personal a producció i documentació.

L’Estatut permet oficialitzar el dret dels professionals a firmar les seves peces (no sols les cròniques). Les denúncies del Comitè professional gaudeixen de legitimitat, en tractar-se d’un òrgan elegit per la redacció.

1999 : aviat es comprova que no n’hi ha prou de denunciar les manipulacions, o de poder negar-se a fer una informació contrària a la deontologia. Per això el Col.legi de Periodistes i el Sindicat de Periodistes, amb participació de gent de TV3, elaboren sengles documents que reclamen el canvi en les normatives dels mitjans públics, heretades de la transició i que consagren un model governamental amb la majoria de competències en mans dels directors generals, elegits pels governs, que només sobre el paper és contrarrestat per uns Consells d’Administració i unes Comissions de Control parlamentari que composen representants polítics d’acord amb els darrers resultats electorals.

Desembre 99 : es celebra el primer debat parlamentari monogràfic sobre l’Audiovisual, que acorda reformar en un termini de sis mesos la Llei de la CCRTV, per desgovernamentalitzar-la, reformar la Llei del CAC per dotar-lo de més competències, i elaborar una Llei general de l’Audiovisual per ordenar tot el sector, públic i privat. Provisionalment, s’acorda elegir el nou director general de la Corporació per consens, expressat a través del Consell d’Administració. Així és elegit Miquel Puig.

2000, 2001, 2002 : assistim a avenços i retrocessos en els espais de llibertat informativa a TV3, en funció de contradiccions internes en el partit, o la coalició, governant, que esclaten el 2002 amb la caiguda de Miquel Puig, propiciada des de la seva mateixa formació. En el camí, hi ha hagut els intents d’apartar Carles Francino dels TN, el seu ‘plante’ en un TN per l’afer Flotats-Pujals, la caiguda de Josep Mª Torrent per la mala cobertura de l’assassinat d’Ernest Lluch, etc. Afers tots ells en els quals el Comitè Professional juga un paper determinant. La reforma de la llei ha quedat aparcada al Parlament.

2003, 2004 : retorn a una direcció general nomenada pel Govern, i inici de les protestes per l’aplicació dels ‘blocs electorals’, defensats per quasi tots els partits, i si més no votats pels seus representants en el Consell d’Administració. Mantenint encara espais de llibertat amb l’arribada del tripartit, l’eix de la queixa es va desplaçant de la crítica al Govern a la de tots els partits.

2005, 2006, 2007 : diversos intents d’aprovar la nova Llei de la Corporació, que s’ha de dir CCMA, que fracassen per interessos partidistes, ara d’uns, ara d’altres. No és fins a la tardor que s’aprova la nova Llei, amb canvis de darrera hora que desnaturalitzen l’intent d’un model semblant al de la BBC que no sols desgovernamentalitzi, sinó que també eviti l’excessiva influència dels partits parlamentaris en la conformació dels seus òrgans de direcció i de gestió. A partir d’aquí, són diversos els impasses i les crisis per nomenar els membres del nou Consell de Govern, la direcció general i la direcció de TVC, inevitables en la mesura que totes les passes han estat dirigides des dels partits polítics, que teoritzen com un sa consens el repartiment en funció de la representació parlamentària, fins i tot a nivells de càrrecs de gestió.