dijous, 29 de desembre de 2011

PER UNS MITJANS PÚBLICS I INDEPENDENTS

LA RADIOTELEVISIÓ PÚBLICA NO ÉS UN LUXE, LA SEVA GESTIÓ DEMOCRÀTICA I NO GOVERNAMENTAL, TAMPOC

Assistim com mai fins ara a una veritable ofensiva propagandística contra els mitjans públics de comunicació, reforçada ara pels desajustos econòmics provocats per l'especulació financera i el deute privats, traslladat ara al deute públic i d'aquí a retallades generalitzades de serveis públics essencials. En aquest marc, es llencen arguments populistes i demagògics, per part dels més favorables a les retallades arreu, que utilitzen les agressions a la sanitat, a l'educació o als ajuts socials per reclamar-ne també en els mitjans de comunicació públics. I després d'anys de poca educació sobre el caràcter essencial d'aquests mitjans per garantir la cohesió social, la normalització lingüística i cultural, el dret a una informació pluralista i imparcial i a una programació digna i no alienant, una part de la població pot ser víctima d'aquesta intoxicació. Correspondria al govern i al Parlament, i no només als directius d'aquests mitjans o als seus treballadors, reivindicar aquesta funció bàsica per a la conformació de l'opinió pública i per a l'enriquiment de la democràcia. I ser consequents amb la missió de servei que es reclama a la radiotelevisió pública amb un finançament estable i suficient que li permeti mantenir-se en situació de lideratge per fer possible aquesta funció enmig de la competència de poderosos mitans privats, reforçats ara per la política de fusions duopolista d'àmbit estatal. L'argument falaç que "per coherència" també s'han de retallar els pressupostos de la CCMA podria servir també per qüestionar la normalització lingüística i, en darrera instància, el propi ordenament democràtic que, certament, costa diners. En aquest sentit, retallar en excès el finançament de la Corporació pot posar-la en perill, i tot i que també és una indústria, cal reafirmar que és sobretot una eina democràtica i d'integració social.

Però reclamar el manteniment i promoció dels mitjans públics i de la seva producció, que no es pot mirar com una despesa sinó com una inversió social, comporta també defensar el seu caràcter veritablement públic, i no sotmès al control polític del govern o de la majoria parlamentària de torn. I implica defensar una concepció de gestió democràtica dels òrgans de govern, que com a mínim han de partir del consens parlamentari, perquè la radiotelevisió pública ha de ser tractada com un afer de país, i no de partit o de partits, i per tant totes les picabaralles partidistes al seu voltant no fan més que debilitar-la i desprestigiar-la, fent el joc a la demagògia que vol identificar la llibertat informativa amb els mitjans privats, com si aquests no estiguessin condicionats pels interessos económics dels seus grups mediàtics que els fan vulnerar sovint els criteris deontològics de la professió periodística. Tots sabem com costa defensar els model de mitjans públic quan aquests apareixen davant la població com a parcials i al servei del govern de torn, com passa amb diverses radiotelevisions autonòmiques, que no per casualitat estan en mala situació econòmica a causa entre altres factors de la poca audiència, derivada de la falta de credibilitat que projecten.

Per això no és un luxe, ni un requeriment massa ambiciós, o una dèria dels professionals de la informació que no entendriem que el primer és salvar les empreses i els llocs de treball, reivindicar ara i aquí, quan s'inicia el tram final del debat parlamentari sobre la reforma de la llei de la CCMA que proposa el Govern, que sense formes de gestió i control democràtiques, amb el suport d'una gran majoria parlamentària i social, no es defensa eficaçment el model de servei públic que volem mantenir, ni la producció que deriva d'aquest model, que és el que ha de garantir el manteniment dels llocs de treball. Perquè assistim a una doble ofensiva des del Govern, que a més es va fer pública de manera gairebé simúltània fa un mes : la contrarreforma legislativa que manté el sistema de quotes polítiques, ara en un òrgan reduit que reproduirà la majoria de govern, i que elimina la necessitat de consens o de majoria qualificada per a les grans decisions i els sistemes d'elecció, i la retallada progressiva en els pressupostos, al marge d'un contracte programa que hauria de ser el punt d'equilibri entre la missió encomanada pel Parlament i el finançament que decideix el Govern. I si l'ofensiva té dos braços, no es pot batallar només contra un d'ells, sinó veure la pinça en el seu conjunt, i resistir i reivindicar tant en l'àmbit econòmic com en el democràtic.

Per aquesta raó no sembla oportú supeditar la defensa d'un eix bàsic del model públic, el de la gestió independent que ha de permetre que aquests mitjans restin fidels al seu nom (públics), a la sola garantia del manteniment d'un finançament suficient, sense altra consideració, perquè això ja ho hem viscut en el passat, i és allà on no s'hauria de tornar, desfent tots els avenços en la democratització de la CCMA aconseguits els darrers anys. La jugada del Govern és clara i ha estat prou denunciada : s'utilitza la situació econòmica i l'argument genèric de l'austeritat per introduir canvis legals que li retornen el control dels mitjans, i a la vegada es fa servir la rebaixa dràstica en el finançament per fer passar la contrareforma legislativa, de manera que ja hi ha qui ha encaixat el xantatge i proposa retirar les esmenes a la Llei si l'executiu redueix de manera menys dràstica el pressupost de la CCMA per al 2012.

La defensa del model públic suficientment finançat és indestriable de la seva gestió empresarial independent : la prova n'és la situació actual, en què els nivells assolits pels mitjans de la CCMA estan amenaçats per les dues iniciatives provinents del Govern : la proposta de reforma legal i la retallada dràstica de la subvenció pública. El procés que s'engegarà aviat al Parlament ens pot tornar a temps anteriors : a la dialèctica Govern (i aliats) contra l'oposició amb la CCMA com a camps de batalla. Just el que es va voler desterrar amb la Llei encara vigent, que d'altra banda va crear un marc favorable als bons resultats dels mitjans de la Corporació. Ara tot és en perill perquè el partit del govern, amb l'ajut d'un PP que arreu d'Espanya lidera els rècords de menysteniment dels mitjans públics, amb tancaments, propostes de privatització i alhora d'apropiació governamental i manipulació informativa descarada, pren iniciatives que trenquen l'escenari que ha propiciat les cotes assolides i de manera aparentment absurda, dilapida el prestigi de la CCMA i l'alt grau d'autonomia a què havia arribat.

Per això oposar-s'hi ni és una rebequeria utòpica i poc realista, ni una reclamació corporativa de només uns professionals, suposadament preocupats tan sols pel control governamental de la informació. La regovernamentalització de la CCMA afectaria, és clar, al dret a la informació de la ciutadania, però també al volum de les empreses de la Corporació i a la seva capacitat productiva, perquè els compromisos i afinitats del Govern i el seu aliat principal amb grups mediàtics competidors són prou evidents, i només pot ser frenada per una gestió independent basada en el consens majoritari entre els grups parlamentaris, que se suposa representen gran part de la ciutadania.

Per tant, la defensa de la radiotelevisió pública no pot menystenir un dels seus components essencials : la necessitat d'una gestió i un control independents basats en la professionalitat i en la competència. No defensar aquest objectiu que era més pròxim amb la Llei actual que amb la contrarreforma proposada no ajuda a aconseguir uns mitjans públics forts i al servei de la ciutadania. Per això calen uns mitjans realment públics i per tant independents.