dimarts, 1 de març de 2011

Opacitat i nepotisme


Ja fa setmanes que dura el run run a tota l'empresa. La gent està fastiguejada perquè ens han imposat una congelació salarial i es fa més sagnant l'opacitat sobre les condicions econòmiques que gaudeixen desenes d'alts càrrecs de la casa, molts dels quals amb ocupacions actuals per sota del seu pressumpte nivell salarial i algun dels quals sense cap ocupació coneguda. Per despistar encara més, alguns els han canviat d'empresa, de la tele a la ràdio o de la ràdio a la tele. Despisten a alguns, però no a la majoria, sabem perfectament on són i el tipus de vida que fan.
Hi ha qui s'escandalitza perquè coneixem perfectament el sou del president de la Generalitat (169.400€)el d'un conseller (127.000€) o un membre del CAC (115.000€)i en canvi no sabem què cobra la directora de Televisió de Catalunya i, pitjor, la gent del núvol d'ocupacions irrellevants que mandregen per les màquines de cafè comentant el futbol, deambulen per passadissos dels pisos alts i s'atipen a restaurants de diverses forquilles.
Contrasta, doncs, la transparència de l'administració pública amb l'opacitat de l'empresa pública. Efectivament, som una societat anònima de capital públic i, a dreta llei, aquestes pràctiques són del tot possibles. Però aquí s'ha de recordar que la fórmula de la societat anònima es va escollir per fer més àgil la feina de la televisió pública, que no hagués d'estar sotemsa a les estrictes regulacions de l'administració. El que ha acabat passant és que sí, hem estat més àgils però no hem estat transparents com ho és l'administració. S'ha pervertit el model i s'ha utilitzat el dret laboral per utilitzar la televisió com el pati de darrera dels aparells de comunicació dels partits polítics. Temps enrera es deia que fulanet o menganet era el nou cap de no sé què perquè era un gran professional. Després resultava que el gran professional, enlloc de marxar a un altre gran mitjà amb un contracte de ringo rango, pujava un o dos pisos, cap al cementiri d'elefants.
Aquest ha estat el clàssic de la casa. Els últims anys només s'ha anat fent més gran, però també més greu per l'elevació a política oficial del nepotisme de sempre.
Ara resulta que tots els amics de la direcció tenen dret al que vulguin només per ser-ho. Diu que és natural nomenar gent coneguda en càrrecs de confiança. Però el criteri de càrrec de confiança s'ha estès d'una manera espaterrant els últims anys, tant com des de Sant Joan Despí fins a Washington o París.
I com que ja en tenim prou fem públic l'enuig de la major part de la plantilla.