Plouen pedres sobre TV3

Potser recordareu el títol de la pel·lícula de Ken Loach del 1993 en la que es retrataven les dificultats d’una colla de famílies de classe obrera británica. El protagonista feia les mil i una per pagar el vestit de la seva filla per la primera comunió. No vull comparar la situació dels treballadors de TV-3 amb aquells personatges, només faltaria, però sí que em sembla adequada l’expressió ploure pedres perquè és la realitat que estem vivint en aquella casa. Ens cauen rocs des de dins de la casa, des de la seva teulada, on es troba en Brauli Duart, un president de la CCMA nomenat en els temps de l’entesa CiU PP i que segueix una línia d’actuació de duresa amb la plantilla, tant que a voltes fa pensar si tot plegat no és més que una provocació per anar a un esclat final. El plantejament que va fer l’any passat era el de reduir la plantilla en 289 persones, una quarta part dels que treballem a la casa. Després d’unes importants mobilitzacions i alguna intervenció política, es va aconseguir rebaixar aquesta xifra a 249, però amb criteris de voluntarietat i proximitat a la jubilació. Són acomiadaments de companys que arriben als 61 anys i s’en van a l’atur fins arribar l’hora de cobrar la pensió. La indemnització és la dels 20 dies que marca la reforma laboral i a penes es van rascar quatre mesos i mig de permís retribuit. La sortida de l’empresa es fa seguint un calendari a mida que els 250 afectats arriben a l’edat marcada. El conflicte no es va tancar, sino que direcció i comitè van acordar una posterior negociació per aconseguir més estalvis i adequar-nos a la caiguda d’ingressos de la publicitat i de la subvenció pública. Per part dels treballadors ja s’havia aportat el 5% de retallada el 2011 amb una decisió presa en referèndum. Posteriorment s’hi va afegir una altra retallada del 7,14% de la supressió de la paga extra decidida pel govern. A més, es van treure els plusos no consolidats, es van suprimir els ajuts socials per fills a càrrec o la subvenció del menjador. La jornada laboral es va ampliar en 30 minuts diaris per decisió del govern i òbviament hem perdut poder adquisitiu enfront la inflació dels últims anys. El comité d’empresa calcula que tot plegat suposa una pèrdua d’entre el 30% i el 35%. Alguns hem fet l’exercici de comparar els nostres ingresos del 2009 i els del 2013 per tenir una referència personal exacta. De les dues persones que ho han fet i que m’ho han explicat, una ha tingut una baixada del 33% i una altra del 36%. En el meu cas és del 39%. La intenció de l’empresa és retallar el 13% més que, com comprendreu, resulta inasumible. Ens plouen pedres també des de fora de l’empresa. El cap de semana passat vaig tenir una amical discussió amb Germà Bel al Facebook, on havia penjat una taula de salaris que va generar tota mena de comentaris negatius, començant pel propi Bel, que ens comparava amb l’administració pública per acabar dient que som uns privilegiats. La idea del privilegi també es troba en l’article del company Joan Barrera publicat en aquest mateix espai. Treballar a TV-3 és certament un privilegi, és una televisió moderna que compleix un important servei públic i ho fa amb grans resultats d’audiència i qualitat. Millorable, com tot. Per mi, especialment millorable en l’aportació periodística, que massa sovint li manca punxa amb els més poderosos o massa inclinada del costat sobiranista de l’actual debat Catalunya-Espanya. Però torno al punt, no m’escapo. Tot i que ara els sous han quedat ben retallats, és cert que a TV-3 hi ha hagut bones remuneracions durant molts anys. Sous, però, que no superen els dels treballadors d’altres grans empreses de la comunicació. I TV-3 és el principal mitjà de comunicació de Catalunya, no ho oblidem. Un mitjà que ha de competir amb televisions privades que disposen d’un mercat de 44 milions mentre nosaltres el tenim de 7. ¿Imagineu el que significa això en economies d’escala per la producció? En aquest context, no es pot pretendre que els treballadors s’equiparin amb la funció pública pura i dura, la de l’horari de 8 a 3. La televisió treballa els 365 dies de l’any 24 hores, hi ha gent desplaçada constantment i personal molt especialitzat que sovint rep ofertes d’altres empreses. No som funcionaris. No sé com ens en sortirem, vivim ara mateix a l’ull de l’huracà. Cada cop sento més gent que diu que no voldria fer vaga perquè no arriba a final de mes. Però l’actual direcció no ens deixa més opció, i de moment no ha atès l’última petició de diàleg del comité d’empresa, feta el passat 8 de febrer. Article publicat per Gil Toll al blog Paios

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Salvem la nostra professionalitat

Desmuntant el Sense Ficció

La vergonyosa conxorxa de Tatxo Benet i David Madí per vendre 8 documentals a TV3