dijous, 29 de desembre de 2011

PER UNS MITJANS PÚBLICS I INDEPENDENTS

LA RADIOTELEVISIÓ PÚBLICA NO ÉS UN LUXE, LA SEVA GESTIÓ DEMOCRÀTICA I NO GOVERNAMENTAL, TAMPOC

Assistim com mai fins ara a una veritable ofensiva propagandística contra els mitjans públics de comunicació, reforçada ara pels desajustos econòmics provocats per l'especulació financera i el deute privats, traslladat ara al deute públic i d'aquí a retallades generalitzades de serveis públics essencials. En aquest marc, es llencen arguments populistes i demagògics, per part dels més favorables a les retallades arreu, que utilitzen les agressions a la sanitat, a l'educació o als ajuts socials per reclamar-ne també en els mitjans de comunicació públics. I després d'anys de poca educació sobre el caràcter essencial d'aquests mitjans per garantir la cohesió social, la normalització lingüística i cultural, el dret a una informació pluralista i imparcial i a una programació digna i no alienant, una part de la població pot ser víctima d'aquesta intoxicació. Correspondria al govern i al Parlament, i no només als directius d'aquests mitjans o als seus treballadors, reivindicar aquesta funció bàsica per a la conformació de l'opinió pública i per a l'enriquiment de la democràcia. I ser consequents amb la missió de servei que es reclama a la radiotelevisió pública amb un finançament estable i suficient que li permeti mantenir-se en situació de lideratge per fer possible aquesta funció enmig de la competència de poderosos mitans privats, reforçats ara per la política de fusions duopolista d'àmbit estatal. L'argument falaç que "per coherència" també s'han de retallar els pressupostos de la CCMA podria servir també per qüestionar la normalització lingüística i, en darrera instància, el propi ordenament democràtic que, certament, costa diners. En aquest sentit, retallar en excès el finançament de la Corporació pot posar-la en perill, i tot i que també és una indústria, cal reafirmar que és sobretot una eina democràtica i d'integració social.

Però reclamar el manteniment i promoció dels mitjans públics i de la seva producció, que no es pot mirar com una despesa sinó com una inversió social, comporta també defensar el seu caràcter veritablement públic, i no sotmès al control polític del govern o de la majoria parlamentària de torn. I implica defensar una concepció de gestió democràtica dels òrgans de govern, que com a mínim han de partir del consens parlamentari, perquè la radiotelevisió pública ha de ser tractada com un afer de país, i no de partit o de partits, i per tant totes les picabaralles partidistes al seu voltant no fan més que debilitar-la i desprestigiar-la, fent el joc a la demagògia que vol identificar la llibertat informativa amb els mitjans privats, com si aquests no estiguessin condicionats pels interessos económics dels seus grups mediàtics que els fan vulnerar sovint els criteris deontològics de la professió periodística. Tots sabem com costa defensar els model de mitjans públic quan aquests apareixen davant la població com a parcials i al servei del govern de torn, com passa amb diverses radiotelevisions autonòmiques, que no per casualitat estan en mala situació econòmica a causa entre altres factors de la poca audiència, derivada de la falta de credibilitat que projecten.

Per això no és un luxe, ni un requeriment massa ambiciós, o una dèria dels professionals de la informació que no entendriem que el primer és salvar les empreses i els llocs de treball, reivindicar ara i aquí, quan s'inicia el tram final del debat parlamentari sobre la reforma de la llei de la CCMA que proposa el Govern, que sense formes de gestió i control democràtiques, amb el suport d'una gran majoria parlamentària i social, no es defensa eficaçment el model de servei públic que volem mantenir, ni la producció que deriva d'aquest model, que és el que ha de garantir el manteniment dels llocs de treball. Perquè assistim a una doble ofensiva des del Govern, que a més es va fer pública de manera gairebé simúltània fa un mes : la contrarreforma legislativa que manté el sistema de quotes polítiques, ara en un òrgan reduit que reproduirà la majoria de govern, i que elimina la necessitat de consens o de majoria qualificada per a les grans decisions i els sistemes d'elecció, i la retallada progressiva en els pressupostos, al marge d'un contracte programa que hauria de ser el punt d'equilibri entre la missió encomanada pel Parlament i el finançament que decideix el Govern. I si l'ofensiva té dos braços, no es pot batallar només contra un d'ells, sinó veure la pinça en el seu conjunt, i resistir i reivindicar tant en l'àmbit econòmic com en el democràtic.

Per aquesta raó no sembla oportú supeditar la defensa d'un eix bàsic del model públic, el de la gestió independent que ha de permetre que aquests mitjans restin fidels al seu nom (públics), a la sola garantia del manteniment d'un finançament suficient, sense altra consideració, perquè això ja ho hem viscut en el passat, i és allà on no s'hauria de tornar, desfent tots els avenços en la democratització de la CCMA aconseguits els darrers anys. La jugada del Govern és clara i ha estat prou denunciada : s'utilitza la situació econòmica i l'argument genèric de l'austeritat per introduir canvis legals que li retornen el control dels mitjans, i a la vegada es fa servir la rebaixa dràstica en el finançament per fer passar la contrareforma legislativa, de manera que ja hi ha qui ha encaixat el xantatge i proposa retirar les esmenes a la Llei si l'executiu redueix de manera menys dràstica el pressupost de la CCMA per al 2012.

La defensa del model públic suficientment finançat és indestriable de la seva gestió empresarial independent : la prova n'és la situació actual, en què els nivells assolits pels mitjans de la CCMA estan amenaçats per les dues iniciatives provinents del Govern : la proposta de reforma legal i la retallada dràstica de la subvenció pública. El procés que s'engegarà aviat al Parlament ens pot tornar a temps anteriors : a la dialèctica Govern (i aliats) contra l'oposició amb la CCMA com a camps de batalla. Just el que es va voler desterrar amb la Llei encara vigent, que d'altra banda va crear un marc favorable als bons resultats dels mitjans de la Corporació. Ara tot és en perill perquè el partit del govern, amb l'ajut d'un PP que arreu d'Espanya lidera els rècords de menysteniment dels mitjans públics, amb tancaments, propostes de privatització i alhora d'apropiació governamental i manipulació informativa descarada, pren iniciatives que trenquen l'escenari que ha propiciat les cotes assolides i de manera aparentment absurda, dilapida el prestigi de la CCMA i l'alt grau d'autonomia a què havia arribat.

Per això oposar-s'hi ni és una rebequeria utòpica i poc realista, ni una reclamació corporativa de només uns professionals, suposadament preocupats tan sols pel control governamental de la informació. La regovernamentalització de la CCMA afectaria, és clar, al dret a la informació de la ciutadania, però també al volum de les empreses de la Corporació i a la seva capacitat productiva, perquè els compromisos i afinitats del Govern i el seu aliat principal amb grups mediàtics competidors són prou evidents, i només pot ser frenada per una gestió independent basada en el consens majoritari entre els grups parlamentaris, que se suposa representen gran part de la ciutadania.

Per tant, la defensa de la radiotelevisió pública no pot menystenir un dels seus components essencials : la necessitat d'una gestió i un control independents basats en la professionalitat i en la competència. No defensar aquest objectiu que era més pròxim amb la Llei actual que amb la contrarreforma proposada no ajuda a aconseguir uns mitjans públics forts i al servei de la ciutadania. Per això calen uns mitjans realment públics i per tant independents.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Compareixença de l'SPC al Parlament de Catalunya

Sres. diputades, srs. diputats :

Els agraïm la invitació al nostre sindicat a aquesta compareixença, i lamentem que no s'hagi fet amb altres sindicats representatius dels treballadors, a nivell general i també de la CCMA, alguns representants dels quals són aquí com a convidats

Sobre la Llei CCMA :

El Sindicat de Periodistes de Catalunya/Sindicat de Professionals de la Comunicació va reclamar des de finals dels anys 90 una reforma de la Llei de la CCRTV per posar-la en sintonia amb les regulacions audiovisuals recomanades per la Unió Europea que consideraven el servei públic de radiodifusió com un pilar bàsic de la democràcia i una garantia de pluralisme polític i social, i d’una programació de qualitat universal i per a tots els suports. I que recomanaven una democratització de la gestió i control dels mateixos, per deslligar-les del govern de torn i reforçar així el seu caràcter públic.

El debat Audiovisual de finals de 1999 va acordar tres iniciatives legislatives (la de reforma del CAC, de creació de la Llei de l’Audiovisual i la reforma de la Llei de la CCRTV) i una resolució transitoria, que va permetre per primera vegada l’elecció del Dtor. Gral. de la CCRTV per consens del Consell d’Administració.

No va ser fins set anys després, el 2007, que es va aprovar la nova Llei de la CCMA, amb un ampli consens, i amb un model que volia assegurar una gestió independent i empresarial de la Corporació. És cert però que ens va defraudar que es mantingués la tria de membres del Consell de Govern primant sobretot la sintonia amb la representació parlamentària , i així ho vam fer a l’opinió pública i al mateix CAC, que tot i les reserves, va avalar les candidatures pactades pels partits.

Ara des del Govern es proposa una reforma de la Llei que amb arguments d’austeritat i d’agilitat planteja especialment dues iniciatives : la reducció de membres del Consell de Govern i del Consell Assessor, i la previsió que les decisions en diverses matèries del Consell es puguinprendre mitjançant votació per majoria absoluta, i no per consens o per majoria qualificada de 2/3, com preveu la Llei. Incloent aquí la pròpia elecció del Consell de Govern per part del Parlament i la del Consell Assessor.

Cal recordar que quan era a l’oposició, el partit ara al Govern havia defensat l’ampliació dels integrants dells Consells a 12 i 21 membres, respectivament, partint de la proposta de 9 i 14 de la proposta inicial, i que va defensar també que calgués majoria qualificada de 2/3 per a la majoria de decisions del Consell.

També es proposa la desaparició de la figura del director general, que segons la Llei vigent s’elegeix per concurs públic i que encarna el model de gestió empresarial i independent que impregna la Llei de la CCMA, fet que si es manté la política de quotes partidistes en el Consell portarà una connotació fortament política del President del Consell, i de sintonia amb el govern de torn.

Igualment es proposen mesures que limiten l’autonomia del Consell Assessor, i que el remeten a l’antic model, com a apèndix del Consell de Govern i sense capacitat d’actuació autònoma.
I s’elimina la presència de representants dels treballadors, que ja no tenen participació en el Consell de Govern perquè en el seu dia se’ls va dir que no podien participar com a ‘quota sindical’ perquè l’integrarien gestors professionals provats. D’altra banda, el criteri d’austeritat és aquí poc aplicable donat que els seus integrants només perceben dietes per cada reunió mensual.

Per això, les propostes que els volem traslladar com a SPC són les següents :

- Que s’apliqui la lletra i l’esperit del previst a la Llei referit a la composició del Consell de Govern : “experts i gestors que responguin a un perfil professional” i persones “amb mèrits professionals rellevants”. Només podria ser acceptable i creïble la reducció a 5 dels sus integrants. Si no, la representació per quotes respondrà inevitablemenmt a la majoria de Govern, i no era aquesta la intenció de la llei quan es va reformar.

• Que es mantingui la necessitat de majoria qualificada (2/3) en tots els punts on es proposa passar a majoria absoluta en 2ª o 3ª votació, inclosa l’elecció del propi Consell i del seu President, com l'aprovació del Contracte Programa, i també l'elecció dels membres del Consell Assessor. La CCMA és un tema “de país” i necessita de l’acord i el consens per reflectir la realitat de la societat catalana i perquè els mitjans públics de la Generalitat no es converteixin en objectiu de les polèmiques partidistes.

• Que es mantingui la figura del director general i la seva elecció per concurs públic, per garantir el caràcter empresarial de la gestió de la CCMA i no polititzar-la amb la figura del President, que hauria de continuar sent el representant del Consell i no d’una majoria política en el mateix.

• Que es mantingui la representació dels treballadors de la CCMA en el Consell Assessor, i que aquest continui tenint entitat pròpia, amb capacitat d’establir el propi reglament, d’autoconvocar-se segons aquest i de proposar informes, i no quan el convoqui el Consell de Govern o li encarregui els informes.

• Sobre la Llei del CAC :

El CAC, autoritat audiovisual que és en el vèrtex de l'arquitectura legislativa al voltant de l'Audiovisual, construïda a partir de l'any 2000 i pionera a Espanya, ha de garantir especialment que els seus integrants siguin "persones de prestigi reconegut i contrastat i amb experiència professional en el sector audiovisual, i que ofereixen garanties plenes d’independència". I que a més tinguin "dedicació exclusiva, actuen amb plena independència i neutralitat i no estan sotmesos a cap instrucció o indicació en l’exercici de llurs funcions". Cal que això es compleixi i que el CAC es mantingui com a un referent a l'Estaty espanyol en un moment de retrocés en els avenços en la regulació de l'Audiovisual, quan l'Autoritat audiovisual (el CEMA) no s'ha constituït i el partit guanyador de les eleccions ha promés impedir-ho, i quan s'ha fet desaparèixer el Consell Audiovisual de Navarra, que va a fer companyia al també desaparegut Consell Audiovisual de Madrid.

Per això cal :

- Que es mantingui també la majoria de 2/3 necessària per a l'elecció dels membres del CAC.
- Que es mantingui el requisit de que calguin tres grups parlamentaris per proposar els seus integrants, i no només dos, com en la proposta de reforma.
- Que es mantingui el caràcter irrevocable dels seus membres fins a la fi del mandat, com diu l'article 7, per lliurar-los de pressions externes. Perquè ens ha semblat interpretar que la disposició addicional 1ª de la proposta de reforma planteja que els actuals membres siguin revocats quan entri en vigor la nova llei, i això seria trencar amb la 'filosofia' que va inspirar la reforma de les lleis en el sentit de separar els mandats dels periodes legislatius i de les conjuntures polítiques.

Aquestes són les propostes per mantenir els eixos bàsics amb que es va elaborar aquesta llei : consens parlamentari, i garantia d'independència de la maxima autoritat en l'audiovisual.

dimarts, 5 de juliol de 2011

FI DE CURS



La Llei

Han passat set mesos des de les eleccions autonòmiques. És el primer cop en 27 anys que el canvi de govern no comporta automàticament canvis a la CCMA i a les direccions de TV3 i de Catalunya Ràdio, i a molts càrrecs que en depenen. Això ha estat possible per la vigent Llei de la CCMA, aprovada el 2007 durant el segon tripartit, i amb no gaire entusiasme de l'oposició. Una Llei que establia per fi uns mandats per als equips directius de la Corporació (sis anys) diferents dels períodes legislatius (quatre anys) i que detreia al govern la potestat exclusiva en la designació del director general. Això, que és positiu, es va combinar però amb el manteniment de les quotes polítiques per als òrgans de govern, i va dur a un Consell de 12 persones, que ha traslladat a la CCMA la confrontació partidista del Parlament.

Ara, amb l'argument de l'austeritat i de la simplificació administrativa, qui va forçar que hi hagués 12 membres (CiU) vol limitar la xifra a 5 o a 7; i això estaria bé si s'acompanyés del compliment de la Llei, que reclama que els criteris per integrar els òrgans de govern siguin els de la capacitat professional contrastada, per sobre de qualsevol altre. Però per les informacions que van sortint, si fins ara hem patit la partitocràcia de la majoria de partits, ara ens podem trobar amb un Consell de majoria absoluta, que acompanyat de la proposta de dotar de més poders el President del Consell, pot significar un retorn a la dependència de la majoria governamental. Això significaria un retrocés en el llarg camí cap a la independència dels mitjans públics de comunicació, iniciat l'any 2000 per la pressió dels professionals de dins i de fora de la Corporació, i tindria conseqüències no sols en la línia informativa i de programació de les emissores de la Generalitat, sinó també en el model de mitjans públics i de dimensionament de la seva estructura i de la seva producció.

El Conveni

El referèndum ha expressat el sentir majoritari de la plantilla, prioritzant el manteniment dels llocs de treball, una opció sensata i solidària i no guiada per les pors o les covardies que alguns companys encara s'entossudeixen a assenyalar com a responsables del que consideren una derrota. Si hagués sortit el NO, ara estaríem negociant un ERO, o l'externalització d’alguns serveis, amb aquesta direcció o amb una altra, presumiblement no millor. I també hauríem perdut les 81 places que han de passar de temporals a indefinides. Els resultats també expressen una oposició important i lògica a la rebaixa de sou, i també a la falta de transparència en els sous de la direcció i en la gestió, que podia haver optimitzat millor els recursos humans i materials

Les places

Tenim la possibilitat de fer indefinides 79 places a TVC (més 2 a l'ens CCMA), que segurament no seran suficients per estabilitzar tota la contractació estructural. Però que han de permetre 'fer net' en una gran part de la feina estructural no reconeguda. El Comitè d'empresa està compromès a fixar junt amb la direcció a qui corresponen aquestes places, en base a criteris objectius i que per força han de prendre nota del condicionant de la xifra. Les persones que no puguin ser regularitzades i puguin veure reconeguts els seus drets per la via jurídica tenen sempre la possibilitat de fer-ho.

Els indignats

És evident que el moviment del 15-M ens interpel•la com a professionals, de la mateixa manera que ho fa amb les expressions de representació política i social (partits, sindicats...). S'ha discutit a la redacció sobre el tractament informatiu de la casa, el dels Serveis Informatius, sobre si hi ha hagut pressions i sobre les agressions i el rebuig que hem rebut de sectors d'indignats. Podem tenir punts de vista diferents, o acordar que la nostra línia no ha estat homogènia. Però també hauríem de lliurar-nos de complexos i reivindicar el dret a la informació com un dret ciutadà fonamental, no nostre, sinó dels ciutadans que sense la nostra feina no sabrien el que passa, o almenys, part del que passa. I per això mateix defensar-nos com a treballadors de les agressions d'uns i altres no té res de corporatiu i serveix a l'interès general.

Llibre d'Estil

Sembla que el Consell de Govern és a punt d'aprovar definitivament el Manual d'Ús, segona part del Llibre d'Estil després de la Guia Editorial, i fa molt poc ha informat al Comitè Professional i al sindicat sobre quines esmenes havia acceptat. En tot cas, tot el procés no pot pas ser qualificat d'exemplar. Una eina que ha de servir als professionals de la Corporació en la seva feina diària hauria d'haver tingut la seva participació directa, i a través dels seus organismes representatius, perquè és la millor forma d'assumir els seus continguts. Això no treu que gran part del treball d'elaboració del conjunt, a càrrec de companys elegits per la direcció, no hagi estat positiu : implica només que els resultats podien haver estat millors, i el resultat més eficaç, amb més participació dels professionals.

Els Matins

La marxa de Josep Cuní i de no se sap encara quants membres del seu equip ofereix la possibilitat d'internalitzar plenament el programa, acabant amb situacions de greuge comparatiu i amb certes autarquies editorials i disfuncions amb la resta dels Serveis Informatius. Un cop "l'estrella" marxa al projecte que sens dubte serà el de la competència privada a TV3 té poc sentit mantenir l'esquema de productora privada que aporta una part del contingut. Un programa com els Matins, majoritàriament informatiu, ha de poder ser assumit totalment per professionals de la casa, com ho serà a TVE el que substitueixi el ja desaparegut "Espanya directo" que durant sis anys ha produït Mediapro. Les invocades limitacions a la contractació o les suposades dificultats de la nostra redacció per aportar 'perfils' que 'dominin l'agenda' i sàpiguen concertar trobades i entrevistes no poden ser obstacles per aprofitar aquesta oportunitat llargament esperada. Oportunitat que ja es va desaprofitar per part de la direcció en el cas del programa “Divendres”, ideat des de dins i donat a una productora, que s’aprofita del treball de tots els serveis informatius a cost zero i que ens costa molts euros que es podrien invertir internament amb millors rendiments i optimització.

Després de les merescudes vacances que ens pertoquen, encoratgem tothom a continuar la lluita per la millora del nostre servi públic audiovisual, per garantir la llibertat d’informació, la pluralitat, el rigor i la transparència a que té dret la ciutadania.

divendres, 13 de maig de 2011

S’acosta l'hora d'anar a votar

Aquest dissabte s’acaba el cicle d’assemblees impulsades pel Comitè d’empresa per informar i debatre la “proposta de preacord” que és el resultat de la negociació arran del pla proposat per la direcció que inclou la retallada salarial d’un 5%.

Tot i que la participació ha estat important, i com que s’ha endut molt temps l’exposició de la posició de les diferents candidatures que integren el Comitè, no és forasenyat que hi hagi un espai públic per expressar les opinions de tots nosaltres, d’Informatius però també d’arreu.

Per això oferim aquest blog per animar un debat i on s’hi pot intervenir també sense identificar-se, que si serveix per expressar més opinions amb més confiança, benvingudes siguin.

Endavant i parlem !.

dimarts, 1 de març de 2011

Opacitat i nepotisme


Ja fa setmanes que dura el run run a tota l'empresa. La gent està fastiguejada perquè ens han imposat una congelació salarial i es fa més sagnant l'opacitat sobre les condicions econòmiques que gaudeixen desenes d'alts càrrecs de la casa, molts dels quals amb ocupacions actuals per sota del seu pressumpte nivell salarial i algun dels quals sense cap ocupació coneguda. Per despistar encara més, alguns els han canviat d'empresa, de la tele a la ràdio o de la ràdio a la tele. Despisten a alguns, però no a la majoria, sabem perfectament on són i el tipus de vida que fan.
Hi ha qui s'escandalitza perquè coneixem perfectament el sou del president de la Generalitat (169.400€)el d'un conseller (127.000€) o un membre del CAC (115.000€)i en canvi no sabem què cobra la directora de Televisió de Catalunya i, pitjor, la gent del núvol d'ocupacions irrellevants que mandregen per les màquines de cafè comentant el futbol, deambulen per passadissos dels pisos alts i s'atipen a restaurants de diverses forquilles.
Contrasta, doncs, la transparència de l'administració pública amb l'opacitat de l'empresa pública. Efectivament, som una societat anònima de capital públic i, a dreta llei, aquestes pràctiques són del tot possibles. Però aquí s'ha de recordar que la fórmula de la societat anònima es va escollir per fer més àgil la feina de la televisió pública, que no hagués d'estar sotemsa a les estrictes regulacions de l'administració. El que ha acabat passant és que sí, hem estat més àgils però no hem estat transparents com ho és l'administració. S'ha pervertit el model i s'ha utilitzat el dret laboral per utilitzar la televisió com el pati de darrera dels aparells de comunicació dels partits polítics. Temps enrera es deia que fulanet o menganet era el nou cap de no sé què perquè era un gran professional. Després resultava que el gran professional, enlloc de marxar a un altre gran mitjà amb un contracte de ringo rango, pujava un o dos pisos, cap al cementiri d'elefants.
Aquest ha estat el clàssic de la casa. Els últims anys només s'ha anat fent més gran, però també més greu per l'elevació a política oficial del nepotisme de sempre.
Ara resulta que tots els amics de la direcció tenen dret al que vulguin només per ser-ho. Diu que és natural nomenar gent coneguda en càrrecs de confiança. Però el criteri de càrrec de confiança s'ha estès d'una manera espaterrant els últims anys, tant com des de Sant Joan Despí fins a Washington o París.
I com que ja en tenim prou fem públic l'enuig de la major part de la plantilla.

dilluns, 17 de gener de 2011

Massa perquès

Per què la corresponsalia de Brussel.les encara és vacant mentre es diu que no hi ha candidats per anar-hi?

Per què no s’informa obertament de les vacants a corresponsalies com Brussel.les, Rabat o Llatinoamèrica (en aquest cas per substituir l’OPi)?.

Per què el sistema d’adjudicació no es fa com a Catalunya Ràdio, on s’obre un concurs de mobilitat geogràfica, de manera que s’informa tothom, i després es decideix òbviament atenent també a criteris professionals?.

Per què s’introdueixen criteris no professionals per a la tria d’una corresponsalia tan important com la de Brussel.les-Centreuropa?

Per què es fan propostes a persones concretes per anar a Brussel.les abans d’obrir un procés transparent d’informació al conjunt de la redacció?.

Per què no es respon a l’oferta de companys de la redacció disposats a anar a Brussel.les?

Per què es planteja una proposta exterior a TVC per cobrir aquesta corresponsalia?

Per què es vol cobrir també una baixa temporal a la delegació de Madrid amb personal extern?.

Per què la comunicació al departament és tan deficient, endarrerida o inexistent?

Per què no es respon a la petició de conèixer el projecte de Manual d’ús del Llibre d’Estil, per participar en la seva elaboració, ja que serà d’obligat compliment?.

Per què no s’aconsegueix incloure el Conveni a la pàgina principal d’Intranet, de manera que s’hi accedeixi fàcilment?

Per què per accedir al Conveni, que regula les relacions laborals a TVC, s’han de fer quatre passos, i el text només es troba a dins de l’apartat del Comitè d’empresa? És que la direcció no se’l fa seu?

Massa perquès.

Gràcies, Ramon