Ricard Rafegas, in memoriam

Seia en una de les taules que donaven a les finestres de la cafeteria i sempre tenia davant seu un te en vas de vidre que l'ajudava a empassar-se l'entrepà. Prenia un glop i, sovint, trobava la beguda massa calenta i afegia un raig d'aigua d'una ampolla per baixar la temperatura. Era pràctic en Ricard, davant les petites coses i també en la feina. Molts anys de professió l'havien centrat en els aspectes més importants del treball, prescindint d'ornaments. Habitualment vestia jaqueta i sovint portava corbata si havia d'anar a algun acte del món de l'economia. Caminava molt dret amb passes llargues que li permetia la seva considerable alçada. Tenia un punt de presumit en la seva aparença que el portava a dissimular els cabells blancs de l'edat amb tints naturals. Tot plegat li donava un aire de dandy que li va merèixer el malnom de Lord Rafegas, creació de l'Albert Closas. Tot va començar quan tenia 25 anys i va estrenar-se com a periodista al Diari de Terrassa. Era el 1982 i el diari es trobava en ple rellançament després que passés de la cadena de premsa oficial del franquisme a mans privades. El periodisme local va ser, doncs, el camp d'entrenament d'en Ricard durant dos anys. El 1985 va fer el salt a Catalunya Ràdio, dos anys després de la creació de l'emissora de la Generalitat. Hi va treballar cinc anys i va fer informació política i també econòmica als butlletins horaris i als informatius de migdia i vespre. Molta gent de la ràdio va anar passant a TV3 els anys següents a través de les proves de selecció. La Blanca de la Torre va ser una d'aquestes persones i va comentar als seus companys que cada dia passava amb el seu quatre llaunes groc per davant de la ràdio i mirava els finestrals. Un dia hi va veure el Ricard Rafegas que li feia senyals amb els dos braços quan ella passava. El 1991 va ser quan el Ricard va fer també el trajecte fins a TV3 i va començar a empènyer la roda de la informació econòmica: la cambra de comerç, la inflació, les juntes d'accionistes, l'atur, el creixement i tots els grans tòpics de l'especialitat. Amb el temps es va anar especialitzant en temes de turisme, de telecomunicacions i, el més recordat, de borsa. El 1997 col.laborava a l'informatiu de Josep Cuní TN33 fent la informació borsària i va repetir amb el mateix conductor anys més tard quan feia Els Matins. En Ricard va ser una de les persones que dedicava la seva jornada a la borsa de Barcelona seguint els mercats i explicant-ho en directe en repetides connexions en un mateix matí. La feina a la secció d'economia el va portar a viatjar ocasionalment. Entre altres llocs, va anar a Londres a cobrir la fira turística que s'hi organitza i també al Marroc, on va tractar de les relacions comercials, la inversió catalana i els problemes del mercat laboral del país. Va col.laborar amb el Valor Afegit fent diversos reportatges sobre turisme, el sector nàutic i també sobre el funcionament de les empreses en temps de crisi. L'any 2014 en Ricard va fer amb en Ramon Millà el reportatge "Aixecant el vol" al 30 minuts. Una peça en la que s'analitzava la rivalitat de l'aeroport del Prat amb el de Madrid Barajas per captar tràfic d'avions i passatgers. La Teresa, la seva dona, el va animar a proposar de fer més reportatges al llarg dels anys, però durant molt de temps ell va tenir clar que es volia dedicar prioritàriament als seus fills. Estava molt a sobre dels deures i els exàmens. Quan ja van ser més grans va poder dedicar més temps a l'esport. Va ser membre actiu del club de basket d'Olesa i va fer running fins que un genoll li va fallar i va haver de deixar de córrer. Els últims anys es va dedicar a l'horticultura i portava molt content el fruit de la seva afició per compartir amb els companys. Les inquietuds del Ricard també el van portar al compromís sindical. Va formar part del comitè d'empresa pel Sindicat de Periodistes i sovint tenia una opinió formada sobre els temes que afectaven la vida laboral. El Ricard Rafegas era de les persones que només parla per millorar el silenci. Era el líder de la gent discreta i reservada de la Redacció. Fins un cert punt, jugava a deixar molts aspectes de la seva vida a l'ombra i això li donava un cert aire de misteri. Així va voler portar la informació sobre la malaltia que ha posat fi a la seva vida als 59 anys. Però com ha quedat demostrat les darreres hores, això no va ser obstacle per generar l'afecte i consideració dels seus companys.

Decepció i desànim al CPA

Després dels últims nomenaments, la gent de Programes ja no podem estar més decebuts i desanimats, i mira que ho estavem. Sense entrar a valorar les persones nomenades i la seva professionalitat, queda clar que conèixer a fons el que és la producció de programes no informatius ha deixat de ser un mèrit a tenir en compte en aquesta casa. És més (i pitjor): conèixer a fons el mercat televisiu i les complicades estratègies que regeixen la competència entre cadenes, tampoc. Sembla que n’hi ha prou amb un bon currículum a la redacció i una bona sintonia amb la direcció. I si no, com s’explica? És fascinant que s’organitzin sessions sobre la implantació de la nova factura electrònica a la CCMA...Però potser ara mateix seria molt més interessant que ens convoquessin a tots els treballadors per explicar-nos un parell de cosetes més senzilles. Per exemple, com és que quan tenim les audiències més baixes de la nostra història, quan hem perdut el liderat de pantalla i quan fer programes de producció pròpia s’ha convertit en una heroïcitat, la direcció nomena persones sense cap experiència per dirigir Programació, Antena i Programes d’Entreteniment i Culturals. D’acord, no ve de nou: tampoc el perfil del nou director i del subdirector de facto de TV3 responen exactament al que en el món televisiu modern es considera apropiat per dirigir una televisió nacional. Però ens hem acostumat a treballar amb la hipòtesi que l’alta direcció és més honorífica i política que real, i que, al final, qui realment gestiona les cadenes són els experts de segona fila, que sí entenen d’estratègies i que sí dominen els complicats entramats de la gestió de canals. Gent que coneix els mercats, que se sap moure en la guerra –a mort- d’audiències, que sap dissenyar estratègies de programació, que sap analitzar les tendències internacionals, i –last, but not the least- que sap perfectament, des de baix, com es fan programes competitius i què necessiten per assolir la màxima qualitat. On és, aquí, aquesta gent? Recordeu que TV3 encara produeix i coprodueix programes no informatius? Seria interessant que la direcció comptés amb persones realment expertes i de prestigi –de dins o de fora- per gestionar aquesta part de l’antena que a tot arreu es considera fonamental, i que és la que –més enllà dels telenotícies- surt cada dia a competir en elprime time amb la resta de cadenes. No ens podem creure que la CCMA deixi les estratègies que ens haurien de garantir la supervivència en mans inexpertes, inexpertes fins i tot en l’elaboració de simples programes d’entreteniment. No dubtem de la bona voluntat de ningú, ni de la seva dedicació, ni de la seva disposició al diàleg i les seves ganes d’aprendre’n...però potser ara TV3 necessita molt més que això. O potser és que es planteja regalar per fi a l’empresa privada tot aquest pastís de producció que ja fa temps que ens estan venent com a marrón? I la responsabilitat de la TV pública, el mandat social, i totes aquelles coses de les que se’n recorden una mica el dia de la Marató i per la festa dels Súpers? No teniem l’obligació de fer programes dignes, etcètera? Perquè, amb tot l’afecte del món als imprescindibles companys d’informatius: TV3 és molt més que els telenotícies, els esports, els 30’ i els especials. També són les ficcions, les telenovel.les, els documentals, els concursos, els magazines i els divulgatius, el pur entreteniment, els formats més o menys nous i més o menys difícils de classificar, els realities, els infantils, la cavalcada de Reis i les cantades d'havaneres. Cal saber-ne, per fer tot això. I cal saber-ne molt per fer-ho amb pocs recursos, amb poc personal i molt desmotivat, amb una estructura rovellada i poc flexible, burocratitzada, amb una direcció molt allunyada de la realitat diària de la producció (i sovint girada d’esquenes). La gent que fem programes teniem l’esperança –segurament absurda- que algun dia per fi vindria gent sàvia, experta, valenta, amb ganes d’escoltar i capacitat de respondre, capaços de liderar i d’inventar, ràpida per moure’s en aquest escenari canviant. Amb aquesta capacitat de liderat que donen l’experiència i el prestigi, dins i fora de la casa. Però ja veiem que no, que hem perdut una altra oportunitat. I quina llàstima, perquè tal com van les coses, ja no en deuen quedar gaires, d’oportunitats. I quina llàstima, també, per qui es creia que TV3 podria ser, realment, un instrument al servei d’un país nou i millor. Perquè és evident que això els qui manen –sobre la tele i sobre el país- no s’ho creuen ni de broma.

TV3 : UNS NOMENAMENTS POLÍTICS, POC PROFESSIONALS, EN CLAU DE FIDELITAT I CONTROL, AMB GENT NO ADEQUADA I QUE NOMÉS RECAUEN EN HOMES

=================================================================================================================== Tenim males notícies. Aquests últims nomenaments confirmen que TV3 no s’està gestionant amb criteris professionals, sinó amb criteris polítics. I això és perillosíssim en una situació econòmica i de competitivitat salvatge en el mercat televisiu tan delicada com la que tenim. ==================================================================================================================== Som els treballadors de TV3: els que fem els programes, els que expliquem les notícies, els que ens cuidem del material, de la promo, dels anuncis, els que organitzem la feina. Nosaltres hi som sempre, i la coneixem des de dins. I sabem que no és nostra, però, com a professionals, la nostra feina és cuidar-la , posar-la al servei del poble de Catalunya i vigilar que tingui la màxima qualitat. Que no és fàcil (i segurament no sempre ens en sortim). I avui tenim males notícies. Els últims nomenaments en la cúpula directiva confirmen que TV3 no s’està gestionant amb criteris professionals, de qualitat, sinó amb criteris exclusivament polítics. I, a sobre, aquests nomenaments la deixen en mans d’una cúpula amiga del poder, però amb escassa experiència en l’entorn televisiu, amb poc coneixement de la casa, i poc qualificada per assumir una responsabilitat tan gran. Els professionals de TV3 pensem que això és molt perillós per a la continuïtat de la cadena, en un moment de competitivitat salvatge, ple de complexitat, en el sector televisiu. -Quan més falta ens fa una televisió pública potent i de tots, el govern decideix optar per un model feble, governamentalitzat i cada cop més dependent del sector privat. -Quan més falta fa una direcció especialitzada, professional i respectada dins i fora de la casa, el govern opta per nomenar caps basant-se en criteris de fidelitat al poder. -Quan més falta fa recuperar i promoure la producció audiovisual pròpia, el govern opta per concentrar tota l’atenció en els informatius i ignora els programes, que cada cop més es compren a les grans productores privades. De debò que amb aquesta política de gestió pretenen convertir TV3 en un gran instrument d’estat per a la creació del nou país, com diuen? La sensació, des de dins, és que més aviat tenen l’objectiu d’empetitir-la, trossejar-la, i regalar-ne tot el que no sigui informatius al sector privat. No és estrany que ara mateix el sentiment predominant entre els professionals de la casa sigui una barreja de decepció, desànim, incertesa i pessimisme. Però anem per parts. Per començar, i increïblement, en Brauli Duart continua a càrrec de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un personatge amb nul.la vinculació al mitjà televisiu, mer executor de les ordres de Presidència, responsable del daltabaix laboral i professional més gran de la història de TV3 (l’últim ERO), repudiat explícitament per la majoria de la plantilla i enfrontat als representants dels treballadors. Doncs sí, amb el suport entusiasta de CDC, el silenci còmplice d’ERC (que no vol posar en perill els acords de govern) i la indiferència de la CUP (que no vol entrar en noms) Duart continuarà almenys dos anys més al front de la CCMA. Dos anys sense diàleg en temes laborals ni professionals. Dos anys en que intentarà reforçar al màxim la governalització de la tele pública i imposar la confluència de les redaccions de TV3 i Catalunya Ràdio sense comptar amb l’opinió dels professionals. Dos anys en que deixarà acabar de podrir les restes del que va ser el més gran centre de producció audiovisual del país, públic, i regalarà Programes a les grans productores del sector. PERÒ AIXÒ NO ÉS TOT: Ara, esgotat moralment el mandat d’Eugeni Sallent, el director que van portar de la competència –directament de Can Godó- el Govern nomena nova cúpula directiva, la cúpula que haurà de regir TV3 en una etapa decisiva per al país i per a la pròpia televisió. I com ho fa? Doncs se’n cuiden directament els dos socis de Junts pel Sí, decidint i pactant noms segons criteris polítics. I ho fan de forma pública, sense vergonya, posant en un greu compromís tant la reputació dels professionals escollits (que ja els deu anar bé) com la dels propis mitjans. I, com que es basen en més en la proximitat i obediència política dels escollits que no en la seva qualitat professional, posen també en perill la gestió, el futur i la continuïtat dels mitjans públics catalans. Seguint aquests criteris, per exemple, han nomenat director i director adjunt (i Cap de Programes) de TV3 a dos caps del departament d’Informatius, amb experiència exclusiva en aquest àmbit. Dos professionals de currículum discret, estretament lligat a la proximitat amb el poder, nomenats per la seva demostrada obediència i el seu escàs compromís amb la independència informativa. Cap dels dos té ni experiència ni coneixements sobre temes com producció de programes o mercat televisiu. Alguns detalls dels nomenaments són, com a mínim, xocants: el nou Cap de Programes, Sigfrid Gras, és un periodista d’experiència radiofònica que mai no ha treballat en un programa –no diguem ja en gestionar graelles de programació. El nou Cap de l’Àrea d’Esports dels mitjans de la CCMA, un càrrec nou que estarà per damunt dels caps d’esports de TV3 i CatRàdio, serà Christian Garcia, fins ara Cap del Gabinet de Direcció de l’anterior director, Eugeni Sallent. El nou –i primer- Director de Continguts del grup d’emissores de ràdio de la CCMA, serà un periodista televisiu, Santi Faro, especialitzat en esports i entreteniment (se suposa que haurà de reforçar el nou director de CR, Saül Gordillo, que ve de la premsa escrita). També es creen la Direcció d’Anàlisi i Explotació d’Audiències, dirigida per Jordi Català, una direcció de difícil definició... i la Direcció del procés de Confluència, de nom gairebé còmic, que gestionarà Joan Trias, procedent de Catalunya Ràdio. Sens dubte de forma casual, però destacable, Joan Trias, que no ha treballat mai a la tele però haurà de coordinar aquesta complicada -i conflictiva -confluència de redaccions TV3-CatRàdio, és cunyat del nou director adjunt, Sigfrid Gras. Sense ser ni il.legal ni immoral, aquest detall ens sembla significatiu, perquè fa pensar que qui ha decidit aquests canvis ha actuat no tan sols amb total arbitrarietat i falta de consideracions professionals, sinó també amb una gran sensació d’impunitat. El fet és que cap dels nomenats té experiència contrastada o coneixements coneguts en el camp de la producció de programes, ni tampoc sobre el complex funcionament del mercat televisiu. I això, tenint en compte que TV3 és una televisió, sembla força greu i justifica que ens preocupi, i molt, el futur de TV3. Una direcció poc brillant i especialitzada, centrada en el aconseguir i mantenir el control polític dels informatius, no sembla la més indicada per una televisió pública amb reptes tan decisius com la nostra. D’altra banda, és tanta l’evidència que en aquests nomenaments els factors i criteris professionals han quedat en segon, tercer o quart pla que els desacredita a ells i ens desacredita als treballadors, obligats a treballar sota el comandament no dels millors professionals, sinó dels més amics del poder, i sabent que el criteri per progressar professionalment en aquesta empresa no és la qualitat professional, sinó, per tant, la proximitat al poder. Una altra dada que no pot més que inquietar-nos, és la creació de nous càrrecs directius que consoliden aquests nomenaments, alguns amb funcions gens clares. En moments en que es fa difícil produir programes perquè no hi ha prou tècnics d’àudio, càmeres o redactors (en gran part a causa dels efectes de l’ERO i de la prohibició de noves contractacions) és sagnant que es creïn càrrecs com “Cap de projectes de la direcció d’estratègia corporativa”, que ningú sap exactament a quines necessitats respon. En una tele sense joves, perquè és impossible contractar-ne i ja només hi ha 3 persones menors de 30 anys, no parem de crear càrrecs nous, carrecs directius amb sous i condicions fora de conveni. Si no fes plorar, faria riure. Un altre detall preocupant, i no pas el menys important, és la falta de dones en la nova cúpula de TV3. Ni una entre els últims nomenaments. Vist que els mèrits professionals dels anomenats no són precisament destacables, cap preguntar-se si no hi havia cap dona com a mínim tan mediocre com ells entre els professionals a considerar... Un greuge específic per a les treballadores de la casa, a qui es transmet un missatge desalentador, i un nou dubte de pes sobre com ha estat el procés de decisió que ha portat a aquests nomenaments. Podriem afegir encara moltes més motius per criticar aquests últims nomenaments, en el fons i en la forma: no hi ha hagut consulta als professionals experts del sector, ni interns ni externs; no hi ha hagut cap compareixença pública dels nomenats per explicar als treballadors quins són els objectius d’aquesta nova direcció... Les coses s’han fet malament, després d’haver-se estat fent ja molt malament en els últims anys. I TV3, en una posició ja força complicada i en un moment tan delicat, no es pot permetre gaire més errors. A nosaltres –que sabem com funciona perquè sí, hi treballem cada dia- ens preocupa el futur de la televisió pública, que veiem més amenaçat que mai, i exigim al govern que ens escolti –que escolti almenys els Comités Professionals- i que prengui les mesures oportunes, que hi és a temps, buscant els millors sistemes i els millors professionals per regir el futur dels mitjans públics catalans. No voldríem haver de pensar que aquest nou afebliment de la direcció de TV3, en comptes d’un error, respon a una estratègia política molt definida, basada en primar i conservar el control dels informatius mentre es regala al sector privat el negoci de la producció audiovisual. Sant Joan Despí, 9 de març de 2016

No als canvis des del govern, sí a deslligar TV3 del govern

Ja és un secret a veus que els dos partits que formen Junts pel Sí han procedit a repartir-se els càrrecs relacionats amb la comunicació, una eina bàsica per a un projecte polític. Ho han fet en l'àmbit del Govern, amb les secretaries, secretaries generals i direccions generals de Comunicació i de Difusió. Però han anat més enllà, violant la independència prevista a la llei per als mitjans de comunicació de la Generalitat, i també han negociat sense cap mirament, és a dir, a esquenes de la representació de més de la meitat de la població catalana, els càrrecs clau de la CCMA : presidència, direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio, i caps d'Informatius respectius. Si s'entén la Corporació com a instrument essencial per a la projecció de l'acció del Govern, no és estrany que els pròxims canvis a TV3, a la direcció i a Informatius, vagin en la línia de reforçar el relat governamental. Si no, no tindria sentit que cada partit busqui col.locar professionals de confiança, que tractant-se d'aquest tema, només pot ser política, al marge de la vàlua professional. En concret, per a nou director i en l'òrbita de Convergència, sonen noms que no poden generar consens. I per a Informatius, Esquerra proposa algú amb un biaix ideològic molt connotat, en un càrrec que reclama tot el contrari i una capacitat de lideratge professional, i en un mitjà criticat sovint per la falta d'equilibri en el tractament informatiu. Per això, no podem estar d'acord en el mètode ni ho podrem estar amb els noms, i cal dir-ho obertament, perquè aquesta dinàmica traeix la lletra i l'esperit de la Llei de la CCMA. Una llei que tot i reformada el 2012 per garantir el control de la majoria de govern en el Consell, encara fixa que els càrrecs directius han de ser independents i professionals, i sense cap dependència aliena a la del seu càrrec. Aquest repartiment polític de càrrecs des del Govern, que hauria de fer una CCMA fruit del consens parlamentari o d'una majoria qualificada, i amb criteris de professionalitat i d'independència, es pot fer impunement perquè CDC i ERC aprofita el marc legal imposat per CiU i el PP que garanteix el control del Govern a través de la majoria absoluta al Parlament, o fins i tot de la relativa. I aquesta operació va acompanyada de la negativa de Junts pel Sí, expressada als representants dels treballadors de TV3 i de CR, a reprendre aviat la reforma de les lleis audiovisuals. Una reforma anunciada pomposament fa dos anys per l'exconseller Francesc Homs i que explícitament deia que buscava la "definitiva desgovernamentalització" de la CCMA. Llavors moltes entitats partidàries de la reforma li vam prendre la paraula i ara demanem que se sigui conseqüent amb aquell compromís. Aquesta seria l'única manera de rendibilitzar la bona feina dels professionals de TV3 i de CR, que queda enfosquida quan en la programació es produeix un acostament acrític a determinades posicions polítiques, per majoritàries que siguin, i que posen en risc la credibilitat dels nostres mitjans, que és una condició bàsica del servei públic que hem d'oferir i a la vegada una garantia del seu prestigi i de la pròpia viabilitat de l'empresa. És xocant que mentre a Polònia es produeixen manifestacions ciutadanes contra la represa del control dels mitjans públics per part del govern i mentre la Unió Europea llença serioses advertències sobre aquestes pràctiques "antieuropees", aquí l'oposició política i les organitzacions del sector no es plantin davant unes actuacions antidemocràtiques que no es poden amagar darrera de l'objectiu de l'Estat propi. Nosaltres reclamem la independència professional més enllà dels períodes electorals, i poder garantir un veritable servei públic, que és la nostra funció. No voldríem que, contradient la tradició catalana, pionera en la deontologia periodística i en la regulació democràtica del sector audiovisual, haguem de veure com es reformen abans, en la línia de desconnectar els mitjans públics del poder, corporacions com RTVM, RTVE o la RTVV. No ens mereixem ser els últims de la cua. La via definitiva per represtigiar els mitjans de la CCMA és derogar la contrareforma de fa quatre anys i avançar cap a una governança basada en la independència i la professionalitat dels directius i que asseguri el pluralisme polític i la participació dels treballadors i de la ciutadania. Això serien uns mitjans públics com cal. La resta només poden ser mitjans de partit o de govern, i no és això el que necessita la societat catalana. SPC de TV3