25 anys de lluita per la professionalitat i contra la manipulació

1985/1986, a Numància i a Sant Joan Despí : es fan les primeres reunions clandestines, i els primers esborranys, de cara a la consecució d’un Estatut de Redacció. El motiu que fa aplegar voluntats de professionals diversos de la redacció és la manipulació informativa i els discos sol.licitats al servei del govern. Plantejada la proposta a la direcció de TVC, és rebutjada. L’únic Estatut de Redacció vigent és el d’El País.

1991 : el Col.legi de Periodistes, d’acord amb sindicats i comitès d’empresa de diferents mitjans, entre ells TV3, aprova l’Estatut Marc de Redacció, que afavorirà en pocs anys la creació dels Estatuts d’El Periódico i de La Vanguardia.

1992 : s’aprova en el II Congrés de Periodistes Catalans el Codi Deontològic elaborat pel Col.legi de Periodistes. El mateix Congrés, que diagnostica la precarietat i les ingerències en la feina com els principals problemes de la professió, acorda impulsar un sindicat de periodistes, com n’hi ha a la resta de països europeus, per defensar els interessos laborals i professionals dels informadors.

1993 : neix el Sindicat de Periodistes, que a través de comunicats denuncia els casos flagrants de manipulació informativa, a TV3 i a fora. A través de la secció sindical, i també en el Comitè d’empresa, reprèn la mobilització a favor de l’Estatut de Redacció.

1995 : s’encarrega un dictamen sobre un model d’Estatut de Redacció per a un mitjà audiovisual públic al catedràtic de Dret Constitucional, Marc-Carrillo i es debat a la redacció sobre l’àmbit personal de la proposta d’Estatut de Redacció que elabora una Comissió mixta del Comitè d’empresa i de membres de la redacció. No hi ha acord i el moviment decau fins una nova oportunitat. En tot cas, continua la negativa a acceptar un Estatut des de la direcció general i des de la direcció de TVC, amb l’argument que no calia, que afavoriria l’assemblearisme, etc.

.

1997 : el Congrés dels Diputats aprova la Llei de la Clàusula de Consciència, que va més enllà de la interpretació tradicional, segons la qual es garantia una indemnització digna al periodista que marxés d’un mitjà, si demostrava que hi havia hagut un canvi manifest en el seu ideari. La nova Llei contempla també que el professional té dret a negar-se a fer una informació manipulada, sense que pugui ser represaliat o acomiadat; i també a retirar la seva firma si la informació era retocada.

1998 : el Consell d’Administració de la CCRTV elabora un projecte d’Estatut Professional dels Mitjans de la Corporació (TVC i Catalunya Ràdio), que és aprovat en referèndum tot i quedar exclosos col.lectius com producció i documentació, i parcialment els OPI’s, a més del personal de programes no informatius. En el referèndum, el Comitè d’empresa organitza una votació simbòlica d’aquests col.lectius, i el Comitè Professional elegit poc després convida de forma permanent representants de producció i documentació. Quatre anys després i a proposta del Comitè Professional, plantejada al Consell d’Administració, es reforma l’Estatut Professional, i s’amplia l’àmbit personal a producció i documentació.

L’Estatut permet oficialitzar el dret dels professionals a firmar les seves peces (no sols les cròniques). Les denúncies del Comitè professional gaudeixen de legitimitat, en tractar-se d’un òrgan elegit per la redacció.

1999 : aviat es comprova que no n’hi ha prou de denunciar les manipulacions, o de poder negar-se a fer una informació contrària a la deontologia. Per això el Col.legi de Periodistes i el Sindicat de Periodistes, amb participació de gent de TV3, elaboren sengles documents que reclamen el canvi en les normatives dels mitjans públics, heretades de la transició i que consagren un model governamental amb la majoria de competències en mans dels directors generals, elegits pels governs, que només sobre el paper és contrarrestat per uns Consells d’Administració i unes Comissions de Control parlamentari que composen representants polítics d’acord amb els darrers resultats electorals.

Desembre 99 : es celebra el primer debat parlamentari monogràfic sobre l’Audiovisual, que acorda reformar en un termini de sis mesos la Llei de la CCRTV, per desgovernamentalitzar-la, reformar la Llei del CAC per dotar-lo de més competències, i elaborar una Llei general de l’Audiovisual per ordenar tot el sector, públic i privat. Provisionalment, s’acorda elegir el nou director general de la Corporació per consens, expressat a través del Consell d’Administració. Així és elegit Miquel Puig.

2000, 2001, 2002 : assistim a avenços i retrocessos en els espais de llibertat informativa a TV3, en funció de contradiccions internes en el partit, o la coalició, governant, que esclaten el 2002 amb la caiguda de Miquel Puig, propiciada des de la seva mateixa formació. En el camí, hi ha hagut els intents d’apartar Carles Francino dels TN, el seu ‘plante’ en un TN per l’afer Flotats-Pujals, la caiguda de Josep Mª Torrent per la mala cobertura de l’assassinat d’Ernest Lluch, etc. Afers tots ells en els quals el Comitè Professional juga un paper determinant. La reforma de la llei ha quedat aparcada al Parlament.

2003, 2004 : retorn a una direcció general nomenada pel Govern, i inici de les protestes per l’aplicació dels ‘blocs electorals’, defensats per quasi tots els partits, i si més no votats pels seus representants en el Consell d’Administració. Mantenint encara espais de llibertat amb l’arribada del tripartit, l’eix de la queixa es va desplaçant de la crítica al Govern a la de tots els partits.

2005, 2006, 2007 : diversos intents d’aprovar la nova Llei de la Corporació, que s’ha de dir CCMA, que fracassen per interessos partidistes, ara d’uns, ara d’altres. No és fins a la tardor que s’aprova la nova Llei, amb canvis de darrera hora que desnaturalitzen l’intent d’un model semblant al de la BBC que no sols desgovernamentalitzi, sinó que també eviti l’excessiva influència dels partits parlamentaris en la conformació dels seus òrgans de direcció i de gestió. A partir d’aquí, són diversos els impasses i les crisis per nomenar els membres del nou Consell de Govern, la direcció general i la direcció de TVC, inevitables en la mesura que totes les passes han estat dirigides des dels partits polítics, que teoritzen com un sa consens el repartiment en funció de la representació parlamentària, fins i tot a nivells de càrrecs de gestió.

Deures d'estiu

1. Gairebé impossible : que el Consell de Govern de la CCMA actui com a tal, i no reproduint la lògica partidista que s’havia compromès a superar (cas Antoni Bassas, judicialització d'acords del Consell, etc.). I que el Parlament elegeixi un Consell Assessor de Continguts i Programació que representi la societat i els treballadors de TVC, sense quotes polítiques.

2. Més possible : que fent ús de la independència promesa, la Direcció General dibuixi un pla d’actuació en funció del Mandat Marc parlamentari i del pròxim Contracte Programa que determini les línies generals de programació que el Parlament ens reclama i per al desenvolupament de les quals ens ha de finançar.

3. Possible : que la Direcció General i la Direcció de TV3 s’impliquin en la negociació del Conveni de TVC i en una resolució ràpida i satisfactòria de la mateixa, sense frustrar les legítimes aspiracions dels treballadors, d’altra banda prou mesurades, i garantint així la implicació de tots nosaltres en la important tasca que ens ha encomanat la societat.

4. Factible : que la negociació de Conveni no es converteixi en un canvi de cromos en el qual, a canvi de regularitzar el conjunt de places temporals que fa anys fan feina estructural, es reclamin modificacions substancials de les normes de selecció de què ens hem dotat durant 23 anys i que garanteixen el caràcter públic, d’igualtat d’oportunitats i de concurrència.

5. Necessari : que es cobreixin les vacants aprovades fa més d’un any pel Consell d’Administració de la Corporació, que continuen sense ocupar i RR.HH. vol involucrar en la negociació sobre els contractes temporals, vinculada alhora al canvi de normes i a la negociació global del Conveni.

6. Desitjable : que s’accepti per fi la regulació paritària de l’estada dels “estudiants en pràctiques”, per assegurar que la seva formació pràctica no encobreixi ocupació de llocs de treball. I això sense condicionants en la negociació de Conveni sobre el canvi de normes de selecció.

7. Urgent : que no es facin contractes “d’artista” a conductors d’informatius (3/24, TN Cap de Setmana i ara Els Matins), perquè són del tot inadequats a la feina periodística, a més de ser una contractació irregular, pensada per a artistes, pallassos i toreros i no per al informadors, que ténen ben regulats en el Conveni la categoria i el lloc de treball corresponents.

8. Important : que es faci contracte laboral normal, dels contemplats en l’Estatut dels Treballadors, als corresponsals amb feina habitual i continuada, que pel fet que estan estructuralment sota les directrius d’Informatius, ni són free-lance ni els escau la figura de “l’autònom dependent”, perquè fan una feina com la dels corresponsals fixos.

9. Coherent : que es reconegui la tasca primordial dels lingüistes, que són el darrer control abans de l’emissió del català que emetem, i que es revalori en conseqüència la seva categoria professional. I també altres categories, com la d'OPIs de rodatge d'Informatius, bàsics per al relat audiovisual informatiu, i que es reguli l'equivalència de categories que ja actua de fet entre redactors i ENG's

10. Complementari : que els treballadors acompanyem l’exigència dels drets reconeguts, i massa sovint vulnerats, amb l’autoexigència professional, el rebuig al conformisme i amb la utilització d’eines com l’Estatut de Redacció per millorar la informació que fem i vigilar la professionalitat en la feina i en els nomenaments dels diferents responsables dels àmbits de continguts informatius.

El present és dona

S'ha completat la feminització dels càrrecs directius de TV3. A la Cap d'Informatius i la Cap de Programació s'afegeixen ara la Directora General i la Directora de TV3, a més de la Cap de Recursos i Mitjans de la CCMA. És una revolució de gènere no prevista, que s'ha produit alhora que els canvis derivats de la nova legislació i que se suma. És a dir, cal entendre que hi haurà el doble de novetats de les esperades, tot i que no forçosament positives.
Un exemple il.lustratiu. Quan Lluís Oliva va assumir la Direcció fa una desena d'anys, va reunir-se amb el consell de redacció i va llançar el seu lema: "hem de posar els collons sobre la taula per tirar endavant l'empresa". Divendres passat, la Mònica Terribas es va reunir amb el consell de redacció i gairebé va demanar perdó per assumir la Direcció que, segons ella, no li feia cap il.lusió i que acceptava per responsabilitat.
Segons els professionals de la gestió, les dones que arriben a càrrecs directius solen tenir reaccions d'aquesta mena, fruit de la peculiar història femenina a les empreses en una societat masclista.
Les dones directives superen aquests complexos amb el temps i sovint -no sempre- adopten posicions de diàleg i col.laboració, a diferència del caràcter competitiu i autoritari de molts directius homes, no tots.
Pels treballadors poden ser bones noticies, una direcció més procliu al diàleg, sensible als temes socials i de conciliació laboral i familiar.
Una altra coincidència dels nous nomenaments és que es tracta de dues periodistes de notable trajectòria professional. Rosa Cullell, però, té 10 anys més i un recorregut molt diversificat, centrat en la gestió empresarial després de passar per l'escola de negocis de l'IESE. L'experiència a "La Caixa" "Edicions 62" i el Liceu poden ser interessants, però no pressuposen un coneixement del món audiovisual important. De la Mònica Terribas sabem que fa bones entrevistes i que té experiència en programes de formats no informatius. El vessant fluix, doncs, és el de la gestió, que haurà d'aprendre des de zero.
Si aquests perfils són complementaris i hi ha voluntat de col.laboració femenina entre elles ho veurem en el futur immediat. Serà una novetat en el clàssic duel Director General versus Director de TV3, que en la nostra història ha tingut resultats diversos. L'element femení pot marcar aquí, novament, la diferència.
Finalment, la qüestió política, o millor dit, partidista. Afortunadament, cap de les dues directives ha estat mai cap de premsa o diputada de cap partit, com sí passa amb els membres del consell de govern. Una altra cosa és que tenen ideologia, només faltaria. La Rosa Cullell es defineix com a progressista i va ser proposada pels socialistes en el sí del consell de govern. La Mònica Terribas es caracteritza per la seva professionalitat i el seu accent nacionalista i formava part de la llista de noms proposada per CiU per dirigir TV3.
A partir d'ara tenim dues opcions: llegim tot el que decideixin en clau partidària i ens apuntem a la teoria de la lottizzazione o bé prenem el vessant professional de les decisions que vagin caient obviant possibles etiquetes. És clar que acabarem fent una barreja de les dues, però és responsabilitat d'elles evitar que les etiquetes partidistes estiguin massa justificades i és responsabilitat de la resta de mortals de no extremar aquestes lectures i ajudar el país a avançar cap una milllor relació entre partits i mitjans públics.

Cal canviar la llei de la CCMA, però per tornar a l'original

Fa quasi dos mesos que Joan Majó va plegar de director general de la CCRTV. Albert Sáez, President del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i director general en funcions, afirma que el bloqueig per elegir director general no obeeix a raons polítiques. Però cada cop costa més de creure, per la pròpia composició del Consell, feta sobretot per raons de confiança política, i per la indissimulada intervenció pública de dirigents de partit. Un Consell format per gestors i experts amb independència política de criteri, i conscient de la urgència de dotar de directrius clares les empreses de la Corporació, no reproduiria la dinàmica de confrontació parlamentària basada en l’interès tàctic més espuri.
Per això, i aprofitant que els fets han donat la raó als que vam criticar els darrers canvis a la llei, la concepció de repartiment per quotes, i la tria de consellers, basada sobretot en la fidelitat política, ja seria hora de rebobinar i fer bé el que, a la recerca d’un consens polític, va afavorir la vulneració posterior del model previst a la nova Llei. Un canvi ràpid de la Llei és possible, retornant a la concepció d’uns mitjans de la Generalitat independents del govern però també del partidisme. Però això no pot fer-se en clau novament contrària a la Llei, amb un tacticisme de mires curtes i en una dialèctica govern-oposició.
Reclamem que si es manté la impotència del Consell de Govern de la CCMA, el Parlament reformi la Llei i retorni al text anterior a les esmenes finals. És a dir, que es retorni al Consell de l’Audiovisual de Catalunya la potestat de proposar al Parlament els candidats al Consell de Govern, proposats no sols pels grups parlamentaris sinó també per la societat civil; i que es limiti a 9 o a 7 membres els integrants del Consell de Govern, obstaculitzant així la concepció del Consell com a reproducció de la composició parlamentària. Així s’estalviaria la discussió purament tacticicista sobre les majories de 2/3 o de 3/5 parts, i també burocràcia i diners

Els professionals de la Corporació i el conjunt de la societat hi sortiriem guanyant.

Trampa llatina

La crisi de la CCMA ha vingut a confirmar que vivim en un país de fireta. Les plagues que ens assoten des de fa anys amb incompetències concatenades ens ha arribat en forma de traïció de la classe política catalana. Traïció a les nostres reivindicacions, però també aplanament de tota resta de raó al Parlament i al CAC.

Ens hem quedat despullats a la intempèrie, però aquesta vegada ens acompanya bona part de la professió, dels mitjans i dels creadors d'opinió. És senyal que sí hem avançat unes quantes passes en el reconeixement públic de la conveniència de tenir uns mitjans al servei dels ciutadans i no del govern o dels partits.

L'aprovació de la nova llei de la CCMA ha estat un pas remarcable en aquest sentit, però ha faltat estendre més aquesta "nova cultura de la comunicació". És una típica situació llatina, com diu l'autor de l'informe PISA, a Espanya es canvia la llei d'educació cada dos per tres enlloc de centrar-se en els problemes de gestió, d'actituds de tots els actors. Són canvis que s'impulsen amb mesures modestes, amb la creació d'estats d'opinió, amb comportaments individuals autoexigents. És el tipus d'aproximació als problemes que fan els anglosaxons, que podem incorporar a la nostra manera de fer més llatina.

Aquesta és la nostra aposta pels propers temps. Ens centrarem en les iniciatives professionals que millorin la nostra competència i rigor des d'unes posicions ètiques sobre la informació que anirem treballant.