Embolica que fa fort!

Que en quatre mesos hagin dimitit el President del Consell de Govern de la CCMA, elegit pel Parlament, i la Directora General, només dos anys després del seu nomenament, evidencia poca convicció en el projecte de la Corporació, o un clima de conflictes al Consell que faria inevitable la marxa dels màxims responsables de l'ens. És de lamentar, però, que l'alta responsabilitat que es paga amb un càrrec i un sou com el de president o director general no siguin correspostos amb l'actitud de les persones nomenades. Ni en Sàez ni la Cullell han estat a l'alçada i amb la seva actuació han devaluat una llei que ja estava erosionada per l'accio dels partits. De retruc, els buits que apareixen a cada fugida desfermen indissimuladament l'automatisme partidista que ja va pervertir la nova Llei de la CCMA, i a cada bugada perdem un llençol democràtic més : primer el canvi de la majoria per elegir nou President, i ara la substitució a dit de la Directora General, i a jutjar per la proposta, seguint l'esquema-cremallera (teva-meva, teva-meva...) que doni satisfacció als partits majoritaris del Govern. Tot menys aprofitar per ser fidels a la Llei i elegir professionals experts del mitjà i despartiditzar les estructures de la Corporació. El mateix que tampoc no s'està fent per renovar els components del CAC, uns bloquejant el relleu i altres nomenant diputats dels quals es desconeix el coneixement del sector. Serà que s'acosten les eleccions?.

Tot pendent

La darrera dimissió arriba en un moment delicat, en plena aplicació dels decrets "d'ajust" (dels de sempre) dels Governs espanyol i català (que en això sí que tenen bon 'encaix'), que ja han comportat una reducció d'un 5% del sou dels companys de l'ens CCMA, quan s'està ultimant el Pla de prejubilacions, en vigílies d'una vaga general contra la reforma laboral (que avança altres mesures com el retard de l'edat de jubilació als 67 anys), i també d'unes eleccions catalanes molt disputades i immerses en plena crisi social i política després de la sentència sobre l'Estatut. Eleccions en què novament caldrà respondre a la imposició inconstitucional dels blocs electorals cronometrats i ordenats en funció dels darrers resultats a l'hora de fer la informació de la campanya.

El Llibre secret

...que per fi ha deixat de ser-ho. Després de més d'un any de colobrot misteriós, quan ja l'esborrany de la Guia Editorial (primera part del Llibre d'Estil) corria per altres redaccions i pel Parlament, un acord del Consell de Govern autoritzava a donar-lo a conèixer a alguns mortals, pertanyents a organismes representatius dels treballadors, com el Comitè d'empresa i els sindicats (abans s'havia fet arribar al Comitè Professional, però amb el compromís de no difondre'l). Això arribava després que anteriorment s'animés des de la direcció de TVC a fer aportacions a la segona part del Llibre, el "Manual d'ús", que difícilment es podien fer sense la Guia que segons el mateix text ha d'emmarcar les propostes concretes d'ús, i tampoc sense un projecte escrit que es pugui esmenar i modificar. Tot plegat és difícil d'entendre des de la redacció i els professionals, que som els destinataris primers del Llibre d'estil i a qui s'hagués hagut de consultar des del primer moment, sense unes prevencions dignes d'altres temps.

La transparència

Si a la redacció sorgeix un bri d'esperança pel que fa a la transparència, aviat s'esvaeix i es veu contrarrestat per decisions que no fan més que retornar-nos als comentaris discrets i a rondinar pels passadissos, com en èpoques passades que crèiem superades. Per poc temps es van tornar a penjar resums dels Consells de previsions d'Informatius, però ens hem quedat amb el de finals de maig i tornem a ser on erem. Mentre, hi torna a haver nomenaments i desnomenaments que no consten enlloc, alguns sorprenents perquè comporten canvis en aspectes laborals com delegacions a l'estranger, que tornen a evidenciar les dificultats per la promoció en aquest àmbit, i en canvi consolida la idea que les corresponsalies són per a precaris en situació mercantil o per a càrrecs a qui es premia. També han causat sorpresa alguns nomenaments, els criteris dels quals són inescrutables, ni que sigui per no explicats. Com es veu, tot ajuda molt a la cohesió de la redacció i a l'engrescament que d'altra banda se'ns reclama per mirar de sortir de la millor manera de l'etapa de fortes restriccions que se'ns ha imposat en raó d'aquests intangibles que es diuen els mercats.
El problema de la passivitat a la què ens estem acostumant en relació a petites decisions és que qualsevol dia ens en caurà a sobre una de grossa, i més després de les eleccions, i ja no recordarem que tenim dret, com a mínim, a la queixa i a la protesta lliurement i públicament expressades. I per a la qual disposem, no ho oblidem, de mecanismes legals reconeguts, perquè la democràcia no ha de quedar a les portes de l'empresa.

Tardor moguda

Darrerament ho han estat moltes, però aquesta, amb visita del Papa inclosa, ens portarà no sols les eleccions al Parlament, sinó les que pertoquen per renovar el Comitè d'empresa de TVC, que es faran molt probablement abans. I aquí també hi ha una responsabilitat de tothom per no deixar que el Comitè sigui un ens aliè o allunyat, en mans de suposats professionals que "en saben". Els Comitès d'empresa són organismes de representació unitària dels treballadors, que si ténen gent més experta és per l'experiència acumulada, que a l'inici tampoc ho era. I si hi ha queixes o crítiques a actuacions del Comitè o d'alguns dels seus components, una bona solució és influir-hi, i fer-ho de la manera més directa possible : presentant-s'hi. I no deixant que un gran departament com és el d'Informatisu acabi subrepresentat en un organisme nombrós i plural que reclama del coneixement de cada sector de la casa per ser eficaç i poder defensar millor els interessos dels treballadors a través d'una vinculació més pròxima amb ells. Per a nosaltres, a més, la millor manera de presentar-se és a través d'una candidatura unitària dels comunicadors, la més eficaç en un àmbit amb poques vocacions de representació laboral. Però al davant hi ha un futur incert, i si el 2010 -malgrat tot el que ha caigut i caurà- pot ser encara un any de treva, ni que sigui perquè els partits politics necessiten que no hi hagi conflictes en periode electoral, el 2011, en què no tenim assegurat ni l'increment salarial acordat en un Conveni que Economia i Finances encara no ha aprovat, pot ser un any en què, per poca vocació que tinguem, haguem d'organitzar la defensa dels nostres drets laborals i professionals.

Malgrat tot.... bon estiu !