La fi de les imatges professionals, nou dany col·lateral del 3Cat

 

De les moltes consideracions que es poden fer sobre la proposta de nou model per a  les corresponsalies a València i Palma que la direcció ha posat sobre la taula, n’hi ha una que afecta especialment al col·lectiu d’operadors d’imatge : desapareixen del mapa, i s’externalitza el servei. De fet ja solament queda seva presència a la delegació de València, i la residual de Bilbao, corresponsalia que no apareix en els plans de la direcció.

Aquesta tendència a ignorar el paper essencial dels càmeres i muntadors en l’elaboració de notícies televisives, s’ha convertit en una constant. Una tendència que menysté sistemàticament les seves qualitats periodístiques, perquè la imatge també és informació.

Sota l’empara de les noves tecnologies han obert la veda perquè tothom pugui fer de tot. Poder fer de tot per acabar no fent res bé,  és a dir, deixar de fer bon periodisme, i convertir el periodisme en un selfie. Sembla que vulguin Tiktokers del periodisme on l’únic important sigui ser en un lloc concret. En la crisi del terratrèmol al Marroc hem tingut un exemple recent : selfies que no comportaven cap valor periodístic afegit. Que a més son una mostra d’instrusisme professional que caldrà analitzar i, si convé, actuar.

Sembla que qui pren les decisions en els serveis informatius d’aquesta casa ignora, o no coneix, la història del periodisme i, concretament del periodisme audiovisual. Des dels orígens del periodisme modern fins avui -passant per posar un exemple per la revolta de Tian’anmén- les imatges han estat el que més ha perdurat en la memòria i l’imaginari col·lectiu. Imatges i seqüències que han estat captades per fotògrafs i operadors de càmera. Persones amb un sentit absolut del valor periodístic del seu treball. Persones creadores d’imatges icòniques

Ara que fa quaranta anys que anem rodant pel món, caldria recordar que l’única seqüència d’imatges memorable que ha creat en exclusiva la nostra televisió la va fer un càmera quasi adolescent, el Robert Verdés, que anava amb ell el Manel Mateu, un redactor. Va ser el 12 de desembre de 1984. Fou l'accidentada detenció d’El Vaquilla. Una imatge que simbolitzava un canvi d’època: la fi d’un tipus de delinqüència que assolava la ciutat i l’anunci de la futura Barcelona olímpica.

Nosaltres, operadors d’imatge i redactors, periodistes en suma, assumim que ens trobem ara enmig d’un canvi tecnològic i ens agradaria protagonitzar-lo tots amb il·lusió.  Però el que no podem acceptar de cap manera és l’arbitrarietat, la falta de respecte i l’absència d’un projecte clar i amb criteri. Tampoc poden admetre un tipus de periodisme ostatge dels clics espasmòdics i que infantilitzi la nostra audiència. Imposar una política de fets consumats no és la millor manera de construir una nova televisió pública de qualitat, també en la imatge, al servei de la ciutadania.